Mentira nº 5: Hay que privatizar los servicios de empleo

Sí, es cierto que los servicios de empleo están saturados: el incremento continuado de trabajadores y trabajadoras expulsados del mercado de trabajo ha provocado que las oficinas de empleo no den abasto para atender a todas las personas que se dirigen a ellas con el fin de solicitar información sobre sus derechos, gestionar diferentes prestaciones, buscar orientación profesional, demandar cursos de formación, renovar la tarjeta de demanda de empleo, etc.

Es cierto que falta personal en las oficinas de trabajo del Servei d'Qcupació de Catalunya (SOC): unos 950 trabajadores/as de las oficinas de empleo han de atender a las 607,200 personas en situación de desempleo de nuestro país (EPA 3r trimestre 2009) Esto se traduce en 1,60 trabajadores/as de las oficinas por cada 1,000 personas en situación de paro. Asimismo, existe un único/a orientador/a profesional por cada 3.300 personas en situación de desempleo.

Es cierto que el SOC sólo gestiona el 2% del total de las ofertas de trabajo de nuestro país. También es cierto que el Estado español, del gasto total en políticas activas de empleo, destina únicamente el 12,7 % a los servicios públicos de empleo,mientras que la Unión Europea de los 27 este porcentaje se eleva hasta el 29,2%.

Con todo ello ¿la privatización del SOC garantizaría la igualdad de oportunidades y la calidad del servicio? En absoluto. UGT de Catalunya defiende y exige un servicio público de empleo de calidad, que garantice un acceso igualitario a los servicios y al empleo a todos los trabajadores y trabajadoras de Catalunya, su transparencia y gratuidad.

Desde UGT de Catalunya, consideramos que los servicios públicos de empleo han de entenderse como un servicio básico más de la ciudadanía, al mismo nivel y en las mismas condiciones que la educación, la sanidad o los servicios sociales.

Hoy más que nunca, y teniendo en cuenta la situación actual de crisis, es imprescindible garantizar un servicio público de empleo al que puedan acceder todos los trabajadores y trabajadoras de Catalunya que buscan trabajo o quieren progresar profesionalmente.

El servicio público ele empleo debe.....

— Garantizar los derechos de las personas demandantes de empleo a recibir información, orientación, formación y otras políticas activas de empleo de calidad.
— Disponer de los recursos económicos y humanos necesarios para ofrecer un servicio de calidad a las personas usuarias.
— Asumir su función como principal interlocutor en la intermediación laboral, posibilitando el contacto entre los puestos de trabajo ofertados por las empresas y las personas demandantes de trabajo capacitadas para desarrollarlos adoptando, así, un papel mucho más activo.

Dia de la mujer trabajadora en Konecta Barcelona

Pese a la nieve la sección sindical de UGT en Konecta BTO Barcelona celebró el dia de la mujer trabajadora en los centros de Ausias, Bruc y Trajano.

Manifiesto 8 de marzo

Hoy es un día señalado, hoy es 8 de marzo, cientos de nosotras nos hemos manifestado durante años para conseguir que la mujer, siempre infravalorada en esta sociedad patriarcal, tenga un sitio en la sociedad.

En honor a todas esas mujeres que lucharon y siguen luchando en silencio y en honor a todas las que una vez se rebelaron, HOY CELEBRAMOS EL DIA DE LA MUJER TRABAJADORA.

No queremos que igualdad sea un término vacío de contenido, pero nos encontramos con una retórica por parte de muchos y una práctica por parte de pocos.

La igualdad ni se produce en nuestros salarios, ni se refleja en nuestros derechos, la igualdad desaparece cuando se trata del reconocimiento de todas nosotras como trabajadoras con los mismos derechos y deberes.

No queremos seguir sufriendo la violencia de género, no queremos sufrir la desigualdad, la discriminación, el acoso y tantas otras injusticias en nuestros lugares de trabajo.

Seguimos teniendo mayor temporalidad en nuestros contratos y mayor precariedad laboral. Nos encontramos con dificultades en el mercado laboral si tenemos menos de 25 años, si somos extranjeras, si somos madres o si tenemos una discapacidad.

Conciliar la vida familiar y la laboral no significa que nos reduzcan la jornada de trabajo para poder compaginarla con el trabajo doméstico, no se trata de que nos den algunas horas libres en el trabajo para que seamos nosotras las que carguemos con todo el peso del hogar, para eso necesitamos una educación en igualdad, solidaridad y justicia.

No queremos que se nos aplique ningún patrón de belleza, ni que se compre nuestro cuerpo.

Somos asalariadas, becarias, trabajadoras domésticas, cuidadoras y muchas más cosas, pero ante todo somos personas.

No queremos ser un número en la lista de mujeres bajo el manto de la violencia de género, un número en la lista de denunciantes de acoso sexual, un número en el porcentaje de participación política, un número de expediente judicial, un número en la lista del paro.

Queremos una lucha que cuestione las bases del patriarcado, no la que nos cede amablemente un espacio en su estructura de poder

Las mujeres decimos hoy, alto y claro:

SIEMPRE MUJERES, SIEMPRE TRABAJADORAS

SIEMPRE ES 8 DE MARZO

Mentida nº 4: Paguem molts impostos

«Paguem molts impostos», «abaixar els impostos també pot ser d'esquerres» són frases fetes que han passat a les converses i tertúlies habituals i que s'han acabat assumint corn a vertaderes, Naturalment, aquestes afirmacions son inœrtes i amaguen moltes veritats.

No és que paguem molts impostos, sino que alguns paguem molt mes que altres,

Hi ha una majoria que paga cèntim a cèntim el que li correspon i una minoria, de rendes altes, que no paga el que li toca,., cornet frau fiscal i evasió d'impostos.

El frau fiscal a Espanya està quantificat en un 23% del PIB, deu punts percentuals per sobre de la mitjana europea, és a dir, un de cada quatre euros no tributa. Ara bé, n'hi ha que no s'escapen de pagar ni un sol euro -els assalariats i assalariades- i n'hi ha que, gràcies a les trampes fiscals proposades pels seus assessors, viuen de les rendes que els genera el capital dipositat en fons d'inversió, comptes en paradisos fiscals, etc., i eviten pagar impostos.

Segons informació del sindicat de tècnics del Ministeri d'Hisenda -GESTHA-, prop del 80% de la recaptació de l'impost sobre la renda de les persones fisiques IRPF- procedeix dels salaris: l'any 2006, l'import mitjà declarat per rendiments del treball assalariat va ser de 20.732 €, mentre que el dels empresaris individuals que declaren els seus ingressos d'activitats econòmiques va ser de 13.311 €. És evident que alguns empresaris no declaren tot el que perceben i que els que mantenim l’estat del benestar som els treballadors i treballadores.

Hi ha una tendència creixent a augmentar els impostos indirectes, que paguem tots i totes per igual, i a reduir els directes, que son els que si que tenen en compte la capacitat de pagament i la situació personal del contribuent i que fan que pagui més qui més té.

Les darreres reformes fiscals que s'han practicat a Espanya i Catalunya estan fent que augmenti la regressió del nostre sistema fiscal. La UGT de Catalunya ens hem manifestat frontalment en contra de l'aprovació de l'augment de dos punts de l'impost sobre el valor afegit (IVA), que passarà del 16% general al 18% a partir de juliol del 2010. Aquest és un impost indirecte que no té en compte la capacitat econòmica de la persona i que afectarà en major mesura els que perceben rendes baixes, ja que dediquen un percentatge més gran dels seus ingressos al consum.

D'altra banda, el 2007 es va eliminar l'impost sobre el patrimoni, un impost que gravava i sobretot controlava les grans fortunes. També es va rebaixar substancialment la tributacíó de les rendes empresarials, reduint cinc punts la tarifa de l'impost de societats, que és l'impost que paguen les empreses -la tarifa general va passar d'un 35% a un 30%, i la tarifa per a pimes ho va fer d'un 30% a un 25%.

I per últim, l'impost sobre successions i donacions ha estat quasi eliminai o reduit substancialment a través de les consecutives reformes dels governs autonomics, la darrera, la del Govern de la Generalitat de Catalunya.

En conclusió, la ciutadania de rendes més altes soporta una càrrega fiscal menor que la ciutadania de rendes baixes, És a dir, segons les estadístiques qui té més renda i patrimoni dedica una part menor a pagar impostos. En definitiva, ser ric surt barat¡

Abaixar els impostos és d'esquerres? Necessitem més impostos per a una major despesa social, Els ingressos que el nostre model genera són insuficients per poder assolir el nivell de despesa que requereix un bon estat del benestar: com hem dit, la pressió fiscal espanyola es a la cua dels països europeus, representa el 32% del PIB davant del 43% de Dinamarca o Suécìa, mentre la despesa pública social com a percentatge del PIB se situa en un 20,3 % davant del 27% de la mitjana de la Unió Europea dels 15- És evident que, con més recaptació hi hagi més capacitat de despesa en protecció social i despesa pública es podrá fer, i que mai no podre, apropar-nos als nivells de despesa social i d'inversió pública europea si no fem un veritable esforç fiscal.

Espanya i Catalunya tenen els recursos suficients per tenir un estat del benestar més avançat, el problema és que els seus governs no els recullen.

E! sistema fiscal ha de garantir que els governs disposin dels recursos suficients per fer front a les despesas associades als efectes de la crisi i ai canvi de model productiu i a les despeses associades als nous drets generats durant els darrers anys, corn son els serveis socials i la dependència, que no han anat acompanyats de reformes necessàries per a fer-los econòmicament viables.

Les reformes fiscals que s'han dut a terme fins ara s’han fet sense un debat previ i sense acord social

Des de la UGT de Catalunya dernanem un pacte de rendes, que impliqui diàleg i acord social al voltant dels ternes fiscals i redistributius.


LES 10 MENTIDES DE LA CRISI Agraïm als dibuixants de la revista EL JUEVES les Il.lustracions d'aquest número de "Les notícies" Revista de la Unió General de Treballadors de Catalunya.gener 2010

Mentida nº 3: la Seguretat Social fa fallida

Qui de nosaltres no ha sentit alguna vegada que en un horitzó d'uns 20, 30 o 40 anys els recursos de la Seguretat Social no seran suficients i que farà fallida? Avui dia els mitjans de comunicació van plens de notícies que, sota arguments d'aparent rigor i cientificitat i basats en estudis carregats d'una legitimitat discutible, anuncien la insostenibilitat del sistema de pensions i ens omplen de por fent-nos imaginar un futur en que no hi haurà diners per pagar les pensions de les persones que ara estan contribuint al sistema. És per això que hem de deixar ben clar que el sistema públic de pensions no fa fallida.

Darrere de les afirmacions que el sistema de pensions està en crisi, s'amaguen els interessos crematistics d'entitats financeres, molt interessades a privatitzar i poder posar mà en els atractius i nombrosos recursos públics. Aquests estudis ja han demostrat que les seves prediccions han estat totalment errònies, però tot i així encara es continuen finançant.

Tot aprofitant l’actual moment de gran incertesa i de crisi económica, els defensors abjectes del desmantellament de l’estat de benestar volen debilitar i liquidar, amb ferocitat i persistencia, les conquestes socials de les persones treballadores i generar entre la població una severa inseguretat i preocupació pel manteniment del sistema de la seguretat social. Oportunistes que aprofiten la seva suposada autoritat, experts comprats a cops de taló que es desvien tant deis problèmes com de les véritables solucions per a donar resposta als seus propis interessos économics. Tan sols són jocs de màgia emprats per il. lusionistes de la Seguretat Social i que són aplaudits per un public estupefacte que no sap per on l’han enredat.

El finançament econòmic de qualsevol sistema de pensions s'enfronta al mateix repte: l’envelliment de la població i l’augment de la despesa. Però, contràriament al que ens volen fer creure, la capacitat de resposta d'un sistema privat és molt mes limitada davant la seva rendibilitat imposada i la seva font d'ingressos limitada.

En els darrers mesos, els ingressos de la Seguretat Social han présentat uns decrements importants dels passats superàvits, que es deuen principalment al fet que la principal font d'ingressos de la Seguretat Social procedeix de les cotitzacions socials. Ara mateix, amb una caiguda important de l’afiliació i amb unes taxes d'atur tan elevades, no podem pretendre que el nostre sistema de Seguretat Social mantingui el mateix superávit que presentava en anys anteriors. Tot i així, en els deu primers mesos de 2009 els comptes de la Seguretat Social han presentai un saldo positiu de 13.998,24 milions d’euros, un superàvit que representa l’1,33% del PIB.

Els sistemes de capitalització no s'han escapat de les dificultats derivades de la crisi: segons dades de l'OCDE, al final del 2008 les pensions privades havien tingut una pèrdua del 20% del seu capital, i en alguns casos, han perdut ja fins un 33% del seu valor en alguns països i han provocat dèfìcit, com és el cas d'Irlanda i dels Països Baixos,

Ens hauríem de preguntar per què tenim un sistema públic de pensions i per què hauriém d’invertir-hi mes en lloc de potenciar un mercat privat de s’assegurances i pensions. Primer, si tenim un sistema públic de pensions és tant per assegurar-nos que tothom estigui protegit, com per garantir el benestar a totes les persones, fins i tot en aquelles contingències derivades de l'edat, malaltia i pobresa. I segon si no volem un model de protecció social de cobertura mínima que només garanteixi mínims i que condueixi indirectament cap a la creació de plans privats de pensions, necessitem una Seguretat Social forta amb un nivell important de producció i de despesa social i una amplia capacitat protectora.

Els sistemes de protecció social no són per guanyar diners sinò per garantir el benestar col.lectiu. No apartem la vista que a Catalunya i Espanya tan la despesa social com la pressió fiscal estan per sota de la mitjana de la Unió Europea, és a dir, encara tením un ampli marge per dedicar més recursos al nostre estat de benestar.

Hem d'estar ben desperts perquè aquests arguments volen produir una hipnosi col-lectiva perquè sota un vel de legitimitat es pugui, a poc a poc, anar debilitant el sistema de protecció social amb reformes que reduexin l'acció protectora contributiva i potenciar una seguretat social complementària. La UGT de Catalunya tením un paper molt important aquí, no només revelant els trucs de mágia, sinó com a membres actius en el procés de concertació i diàleg social amb els governs i altres agents econòmics i socials. És aquí on hem de ser els millors defensors de la classe treballadora i de la ciutadania en general, i amb la nostra participació sindical assegurar la viabilitat financera i la suficiència protectora de la Segurat Social.

LES 10 MENTIDES DE LA CRISI Agraïm als dibuixants de la revista EL JUEVES les Il.lustracions d'aquest número de "Les notícies" Revista de la Unió General de Treballadors de Catalunya.gener 2010

Mentida nº 2: Hem estirat més el braç que la màniga

Fals. És évident que, prèviament a la crisi, hem viscut una de les étapes de més euforia econòmica i de despesa de tota la història econòmica recent. Amb uns nivells de creixement clarament superiors als dels nostres veïns europeus, Espanya i Catalunya van ser referents quant a creixement, creació d'ocupació ienriquiment familiar: el PIB per capita espanyol va passar de representar un 79% de la mitjana de la UE-15 a un 96% durant el période 1996-2007.

Però, a carréc de que es va crear tanta ocupació i creixement? A carréc del sobreesforç i l'endeutament de treballadors i treballadores que estaven ocupats, però en llocs de treball que s'han demostrat molt volàtils, que requerien una baixa qualificació, i mal pagats. El volum de deute familiar es va disparar des d'un 50% de la seva renda bruta disponible (RBD) a mitjans dels noranta fins a un 131% al 2007, una de les ratios més elevades dels països de l'OCDE.

Mentre els nostres salaris no augmentaven, el preu dels immobles es triplicava. Tan sols al 2006, com a consequència del diner barat i de la demanda residencial, es van construir a Espanya el triple d'habitatges que al Règne Unit i el doble que a Franca, fruit de l'especulació immobiliària que va fer créixer els preus dels immobles de forma desorbitada. L'alegre concessió de crédits per part de les entitats financeres per a la compra o inversió en aquest bé, que és de primera nécessitat, ha estat la responsable del fort creixement de l'endeutament de les families i del sobredimensionament del sector immobiliari dels darrers anys. Els bancs i caixes, per tant, han tingut bona part de culpa fent negoci d'una nécessitat bàsica... si les entitats financeres no haguessin facilitat tant el crédit, no hauriem arribat a aquesta situació.

Per tant, no és que haguem estirat més el braç que la màniga, sino que han deixat que ens endeutéssim molt per sobre de les nostres possibilitats: perquè s'ha fet negoci per la banda del sistema financer i perquè el consum i el crédit han estirat de l'economia catalana i espanyola.

Amb l'arribada de la crisi financera i després econòmica, els bancs van tallar en sec l'aixeta del crédit, al-legant falta de liquiditat als mercats financers internacionals. I el govern espanyol, que fins llavors no havia fet res per evitar ni els alts nivells de sobrendeutament familiar ni el sobredimensionament del sector immobiliari, va actuar pactant amb les principals entitats bancàries un pla de rescat bancari a través d'un fons d'actius financers -tot i vantar-se davant empresaris dels Estats Units de tenir el millor sistema financer del mon. Aquest fons anomenat «anticrisi» es va dotar amb 30 mil milions d'euros ampliables fins a 50 mil i es va crear amb l'objectiu d'injectar liquiditat al sistema bancari. Però, la incidència sobre aquest objectiu, d'activar el finançament per a consumidors i empreses, ha estat nul-la.

Si el que pretenien era fer arribar els diners publics injectats a la banca a empreses i consumidors, per què no van establir mécanismes de control que asseguressin que els diners i el crédit arribarien efectivament als destinataris?

Ens trobem davant d'un panorama del tot injust. Els treballadors i les treballadores som els que patim en primera persona els efectes d'aquests excessos empresarials i financers : a Catalunya hi ha prop de 562.000 persones a las llistas de l’atur, les famílies estan endeutades en un 130% de la seva renda disponible (el nivell d’endeutament d’un país no pot ser superior al 60%¡¡), ha aumentat l’impagament d’hipoteques i, en conseqüència, moltes famílies estan perdent el seu habitatge... som les víctimes, però paguem les conseqüències d’una crisi que no hem generat.

És absolutament fals que s’hagi estirat més la mà que la màniga, al contrari. Hem gaudit d’un periode de de molta generació d’ocupació inestable i associada a uns salaris que no han crescut al ritme dels beneficis que han generat. Uns beneficis i sous d’alts càrrecs i de directius que, en canvi, sí que són l’origen de la crisi que estem vivint.

LES 10 MENTIDES DE LA CRISI Agraïm als dibuixants de la revista EL JUEVES les Il.lustracions d'aquest número de "Les notícies" Revista de la Unió General de Treballadors de Catalunya.gener 2010

Mentira nº 1: Los que nos han llevado a la crisis nos sacarán de ella

Rotundamente, no, Sumidos en una profunda crisis, poco se habla de las causas que nos han lleevado hasta aquí. El tiempo ha ido pasando y parece que nos quieren hacer olvidar los motivos por los cuales tenemos más de 600.000 personas sin trabajo en Catalunya. Ya no nos quieren explicar las verdaderas causas de la crisis que hoy estamos padeciendo especialmente la clase trabajadora Solamente pretenden confundirnos tanto con medidas oportunistas e irresponsables que quieren reducir a la persona trabajadora a un mero instrumento o herramienta de trabajo como con medidas que pasan casi inadvertidas ante el gigante al que deben enfrentarse.

No debemos olvidar que en estos dos años de crisis, en Catalunya se han destruido 326.000 puestos de trabajo, que el número de personas desempleadas ha aumentado en 350.000, que se ha triplicado la cantidad de familias que tienen todos sus miembros activos en el paro -hoy ya son cerca de 170,000 familias--y que se ha duplicado el número de personas desempleadas protegidas por un subsidio de 421 euros mensuales-cerca de 120.000. Este es el precio, muy alto, que están pagando las personas trabajadoras, un coste también excesivo para el conjunto del país.

En estos dos anos debería de haber quedado muy claro que las políticas neoliberales que durante los años anteriores se basaron en reducir salarios y en beneficiar las rentas del capital, no nos han llevado más que a un empobrecimiento y degradación de la clase trabajadora. Y que las instituciones, empresas y personas que abanderaban este modelo, ahora no nos darán las recetas para salir de la crisis, en todo caso intentarán prescribir viejas drogas para no desengancharnos del modelo productivo que predican y para continuar siendo nuestros médicos de cabecera.

A veces, algunos omiten que los puestos de trabajo los crean los empresarios, y que son éstos, a menudo acogidos y animados por nuestros gobiernos con políticas que incentivan ciertas actividades de poco valor añadido y de poca formación pero intensivas en mano de obra, los que acaban dibujando el modelo productivo de nuestro país. Ahora, tenemos que estar muy atentos para que los que siempre sacan provecho no se beneficien de una crisis que han provocado, y no tengan en la crisis la excusa para continuar proponiendo medidas que no hacen más que precarizar las condiciones de trabajo

LES 10 MENTIDES DE LA CRISI Agraïm als dibuixants de la revista EL JUEVES les Il.lustracions d'aquest número de "Les notícies" Revista de la Unió General de Treballadors de Catalunya.gener 2010