Fals. És évident que, prèviament a la crisi, hem viscut una de les étapes de més euforia econòmica i de despesa de tota la història econòmica recent. Amb uns nivells de creixement clarament superiors als dels nostres veïns europeus, Espanya i Catalunya van ser referents quant a creixement, creació d'ocupació ienriquiment familiar: el PIB per capita espanyol va passar de representar un 79% de la mitjana de la UE-15 a un 96% durant el période 1996-2007.
Però, a carréc de que es va crear tanta ocupació i creixement? A carréc del sobreesforç i l'endeutament de treballadors i treballadores que estaven ocupats, però en llocs de treball que s'han demostrat molt volàtils, que requerien una baixa qualificació, i mal pagats. El volum de deute familiar es va disparar des d'un 50% de la seva renda bruta disponible (RBD) a mitjans dels noranta fins a un 131% al 2007, una de les ratios més elevades dels països de l'OCDE.
Mentre els nostres salaris no augmentaven, el preu dels immobles es triplicava. Tan sols al 2006, com a consequència del diner barat i de la demanda residencial, es van construir a Espanya el triple d'habitatges que al Règne Unit i el doble que a Franca, fruit de l'especulació immobiliària que va fer créixer els preus dels immobles de forma desorbitada. L'alegre concessió de crédits per part de les entitats financeres per a la compra o inversió en aquest bé, que és de primera nécessitat, ha estat la responsable del fort creixement de l'endeutament de les families i del sobredimensionament del sector immobiliari dels darrers anys. Els bancs i caixes, per tant, han tingut bona part de culpa fent negoci d'una nécessitat bàsica... si les entitats financeres no haguessin facilitat tant el crédit, no hauriem arribat a aquesta situació.
Per tant, no és que haguem estirat més el braç que la màniga, sino que han deixat que ens endeutéssim molt per sobre de les nostres possibilitats: perquè s'ha fet negoci per la banda del sistema financer i perquè el consum i el crédit han estirat de l'economia catalana i espanyola.
Amb l'arribada de la crisi financera i després econòmica, els bancs van tallar en sec l'aixeta del crédit, al-legant falta de liquiditat als mercats financers internacionals. I el govern espanyol, que fins llavors no havia fet res per evitar ni els alts nivells de sobrendeutament familiar ni el sobredimensionament del sector immobiliari, va actuar pactant amb les principals entitats bancàries un pla de rescat bancari a través d'un fons d'actius financers -tot i vantar-se davant empresaris dels Estats Units de tenir el millor sistema financer del mon. Aquest fons anomenat «anticrisi» es va dotar amb 30 mil milions d'euros ampliables fins a 50 mil i es va crear amb l'objectiu d'injectar liquiditat al sistema bancari. Però, la incidència sobre aquest objectiu, d'activar el finançament per a consumidors i empreses, ha estat nul-la.
Si el que pretenien era fer arribar els diners publics injectats a la banca a empreses i consumidors, per què no van establir mécanismes de control que asseguressin que els diners i el crédit arribarien efectivament als destinataris?
Ens trobem davant d'un panorama del tot injust. Els treballadors i les treballadores som els que patim en primera persona els efectes d'aquests excessos empresarials i financers : a Catalunya hi ha prop de 562.000 persones a las llistas de l’atur, les famílies estan endeutades en un 130% de la seva renda disponible (el nivell d’endeutament d’un país no pot ser superior al 60%¡¡), ha aumentat l’impagament d’hipoteques i, en conseqüència, moltes famílies estan perdent el seu habitatge... som les víctimes, però paguem les conseqüències d’una crisi que no hem generat.
És absolutament fals que s’hagi estirat més la mà que la màniga, al contrari. Hem gaudit d’un periode de de molta generació d’ocupació inestable i associada a uns salaris que no han crescut al ritme dels beneficis que han generat. Uns beneficis i sous d’alts càrrecs i de directius que, en canvi, sí que són l’origen de la crisi que estem vivint.
Però, a carréc de que es va crear tanta ocupació i creixement? A carréc del sobreesforç i l'endeutament de treballadors i treballadores que estaven ocupats, però en llocs de treball que s'han demostrat molt volàtils, que requerien una baixa qualificació, i mal pagats. El volum de deute familiar es va disparar des d'un 50% de la seva renda bruta disponible (RBD) a mitjans dels noranta fins a un 131% al 2007, una de les ratios més elevades dels països de l'OCDE.
Mentre els nostres salaris no augmentaven, el preu dels immobles es triplicava. Tan sols al 2006, com a consequència del diner barat i de la demanda residencial, es van construir a Espanya el triple d'habitatges que al Règne Unit i el doble que a Franca, fruit de l'especulació immobiliària que va fer créixer els preus dels immobles de forma desorbitada. L'alegre concessió de crédits per part de les entitats financeres per a la compra o inversió en aquest bé, que és de primera nécessitat, ha estat la responsable del fort creixement de l'endeutament de les families i del sobredimensionament del sector immobiliari dels darrers anys. Els bancs i caixes, per tant, han tingut bona part de culpa fent negoci d'una nécessitat bàsica... si les entitats financeres no haguessin facilitat tant el crédit, no hauriem arribat a aquesta situació.
Per tant, no és que haguem estirat més el braç que la màniga, sino que han deixat que ens endeutéssim molt per sobre de les nostres possibilitats: perquè s'ha fet negoci per la banda del sistema financer i perquè el consum i el crédit han estirat de l'economia catalana i espanyola.
Amb l'arribada de la crisi financera i després econòmica, els bancs van tallar en sec l'aixeta del crédit, al-legant falta de liquiditat als mercats financers internacionals. I el govern espanyol, que fins llavors no havia fet res per evitar ni els alts nivells de sobrendeutament familiar ni el sobredimensionament del sector immobiliari, va actuar pactant amb les principals entitats bancàries un pla de rescat bancari a través d'un fons d'actius financers -tot i vantar-se davant empresaris dels Estats Units de tenir el millor sistema financer del mon. Aquest fons anomenat «anticrisi» es va dotar amb 30 mil milions d'euros ampliables fins a 50 mil i es va crear amb l'objectiu d'injectar liquiditat al sistema bancari. Però, la incidència sobre aquest objectiu, d'activar el finançament per a consumidors i empreses, ha estat nul-la.
Si el que pretenien era fer arribar els diners publics injectats a la banca a empreses i consumidors, per què no van establir mécanismes de control que asseguressin que els diners i el crédit arribarien efectivament als destinataris?
Ens trobem davant d'un panorama del tot injust. Els treballadors i les treballadores som els que patim en primera persona els efectes d'aquests excessos empresarials i financers : a Catalunya hi ha prop de 562.000 persones a las llistas de l’atur, les famílies estan endeutades en un 130% de la seva renda disponible (el nivell d’endeutament d’un país no pot ser superior al 60%¡¡), ha aumentat l’impagament d’hipoteques i, en conseqüència, moltes famílies estan perdent el seu habitatge... som les víctimes, però paguem les conseqüències d’una crisi que no hem generat.
És absolutament fals que s’hagi estirat més la mà que la màniga, al contrari. Hem gaudit d’un periode de de molta generació d’ocupació inestable i associada a uns salaris que no han crescut al ritme dels beneficis que han generat. Uns beneficis i sous d’alts càrrecs i de directius que, en canvi, sí que són l’origen de la crisi que estem vivint.
LES 10 MENTIDES DE LA CRISI Agraïm als dibuixants de la revista EL JUEVES les Il.lustracions d'aquest número de "Les notícies" Revista de la Unió General de Treballadors de Catalunya.gener 2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario